Vivim a un dels petits apartaments d’un complex de múltiples pisos que dóna habitatge a tot un seguit de famílies de classe mitjana. Tot i això, els membres de la família de Felis domestica als que els ha agradat el nostre complex és molt probable que superin en nombre als membres d’Homo sapiens. Perquè aquests quadrúpedes amb urpes retràctils, que poden presumir dels seus cosins salvatges -lleons, trigres, linxs i ocelots-, no temen a ningú del seu voltant. La creixent població felina dotada de set vides a llurs urpes molesta a tothom, però també omple la vida de somriures a moltes persones.

Aquests gats del nostre carrer tenen un seguit d’estrictes demarcacions territorials pròpies. Els caça-ratolins de la planta baixa, el primer i el segon pis no surten del seu territori, excepte pels viatges esganats a les cuines pels que han de travessar les línies de control. El replà d’entrada està reservat exclusivament pels joves i, de tant en tant, el fan servir els aristòcrates de l’antic Siam per llepar-se el cos i prendre el Sol. Alguns dels mascles troben còmodes racons per fer-hi una ronronejant dormida als llocs on no hi cap ni una anxova, com ara una cabina d’un guàrdia de seguretat, on hi poden haver trobat al pobre home fent-hi una migdiada. Déu ha regalat a aquests gats amb dues veus diferents, una per ronronejar i una altra per miolar, i uns quants d’aquests sopranos felins del nostre veïnat mantenen a tots els residents desperts amb llurs orquestres nocturnes en ocasions especials.

Alguns dels residents, que volen ser nets com una patena, s’emprenyen quan aquests gats grisos els embruten el carrer. Els falcons que hi ha entre els veïns s’obsessionen amb fer fora aquests gats a fuetades, si cal. Però els coloms no es decideixen i esperen a veure cap a on va el gat. En fi, ja veurem a qui criden per posar el cascavell al gat!